Capítol 11: Corrent cap al no-res.

El despertador va sonar i la Lara va parar-lo. Va obrir els ulls i per primera vegada des de feia molt de temps no hi havia aquella estranya tristesa que sempre hi havia, a més als seus llavis s'hi dibuixaba un petit somriure.

-Per què estas tan contenta? -vaig preguntar encuriosida.

-Aquesta nit he somiat moltes coses, el més estrany és que de totes me'n recordo perfectament. De fet, gairebé tots han estat ensurts, mals somnis,... Un, però ha sigut increíble; pot semblar dolent, terrorific i tenebrós al explicar-ho, però en realitat ha estat tot el contrari.

Les ombres no somiem, mai. Tenia moltes ganes de saber que havia somiat, així que li vaig preguntar i de seguida va començar el seu relat:

-Tot començava amb una petita porta metàl·lica a la meva habitació, jo no vaig dubtar en obrir-la. Era un espai obert, vaig sortir i tancar la porta. Era de nit i feia fred, hi havia molta boira, però aquell paisatge fosc va cridar-me l'atenció. Vaig observar a totes les bandes, només hi havia foscor. L'única cosa que il·luminava aquell estrany lloc on havia arribat era la lluna plena, mig tapada pels núvols i la boira densa. Els meus ulls van acostumar-se a la foscor i vaig poder descobrir on em trobava: era una mena de descampat, un paisatge en runes, valles de fusta i ferro trencades, petites construccións destruïdes i devorades per la naturalesa... Molsa, herbes i altres plantes s'acomulaven deixant uncaminet on s'hi podia passar.- va fer una pausa.- Al principi vaig quedar-me parada, vaig notar la humitat de l'ambient i unes llumetes que m'envoltaven, cuques de llum! Després vaig reaccionar fent el que necessitava fer des de feia temps: correr. Vaig correr com una desesperada amb la ment en blanc mentres esquivava bassals d'aigua, pedres, runes i balles. Vaig correr durant moltes hores, perdent la noció del temps. Sense pensar que passaria; a la meva ment només hi havia una conjugació del temps: el present; sense l'angoixa del passat ni la preocupació del futur. No m'importava perdre'm al no-res, és més, ho desitjava. No m'importava caure i fer-me mal, quedar-me sense menjar,... Res! Simplement corria, fent el que feia temps que hauria d'haver fet. No va ser fins que una valla de ferro va barrar-me el pas que vaig parar de correr. Vaig notar-me els peus molls i vaig mirar el terra, estava dins d'un petit estany d'aigua verdosa. M'agradava estar allà. Vaig deixar-me caure de genolls i vaig mirar la balla que em privava de continuar corrent. Aleshores m'he despertat.

No vaig saber que dir. No em semblava un somni bonic, tot i que ella m'havia assegurat que ho era; només vaig forçar un somriure.