Capítol 20: L'ombra bruta.

Ens van deixar seure a les butaques i ells a les cadires.
-Com heu arribat aquí? -va preguntar en Jon, el germà de la Lara.
-Doncs abans d'ahir vam passar per aquí i vam veure una ombra. -la Lara va assenyalar l'ombra què havíem vist.- Vam decidir entrar per resoldre uns problemes...
-Quins problemes?- va preguntar l'ombra d'en Jon.
Vam mirar-nos a en Mik. I ell va saltar de la butaca fet una fúria, endevinant el que tots pensavem:
-De veritat sou tan imbècils que penseu que us podreu desfer de mi? De veritat?- aleshores va canviar el to de veu burleta per un altre de fred.- Doncs jo sóc tu mateix, Tom, i pots fer tot el que vulguis: corre  caminar,... fins hi tot volar! No pots escapar-te de tu mateix. Jo sóc un reflex de tu.
-Calla! Calla! -va cridar en Tom, encarant-se a la seva ombra.- Tu i jo no som la mateixa persona. Mik, tu ets un monstre!
-Has dit Mik? - va preguntar l'ombra que havíem vist a l'habitació.
-Si, el meu nom és Mik! -va respondre ell de mala manera.
-Ets, tu.. Ets...- va començar la fantasma de l'ombra que havia preguntat.
-Una ombra bruta.- va acabar l'ombra de la noia.
En Mik va riure per sota el nas i es va asseure a la butaca.
Al veure la nostra mirada interrogativa va començar a explicar-nos una història sobre les ombres, increïble.

Capítol 19: Per què plores?

Ens la vam mirar estranyada mentres ella tenia la mirada fixada en un dels fantasmes, vaig mirar on ella mirava i vaig topar amb la mirada d'un noi d'uns divuit anys, reconeixia aquella cara tan semblant a la de la Lara.
Havia mort un 15 de març a les tres quarts de sis de la tarda, juntament amb els seus pares en un accident de cotxe. La única supervivent d'aquell accident havia estat una nena de tretze anys que s'acabava de quedar orfe i va a passar a viure amb la seva hipòcrita tieta, única familiar propera que li quedava.
Si, aquell fantasma pertanyia al germà de la Lara, que va corre a abraçar-la.
-Lara! Què hi fas aquí? -va preguntar el fantasma, amb felicitat.
-Encara no ho sé...- va dir ella, eixugant-se les llàgrimes.
-Hem vingut a buscar respostes.- va dir en Tom, seriós.
-Doncs esteu buscant el mateix que nosaltres.- va dir un dels fantasmes.

Capítol 18: La casa de les ombres.

Sóc, jo... L'ombra altre vegada.
Tot i que ja han passat uns anys d'allò encara no em puc creure tot el que va passar dins d'aquella casa d'ombres. Eren les onze en punt del tretze de desembre, la Lara, en Tom, en Mik i jo acabaven de sortir de l'alberg, no vam adonar-nos de que ens seguien... Jo caminava amb ells silenciosament, en Mik remugava però ens seguia encuriosit.
Un cop van ser a la casa en Tom va dirigir-se a obrir la porta mig esbotzada, vam entrar.
Sentia la por de la Lara i els nervis d'en Tom.
La Lara i en Tom van il·luminar un gran rebedor que no mostrava senyals de vida, caminàvem a poc a poc vigilant cada racó de la casa, gairebé sense respirar. El terra estava brut de pols i fustes, les parets tenien un color groguenc amb quadres penjats. Era un ambient de pel·lícula de terror.
En Tom va obrir una porta de fusta podrida i vam passar en una habitació, hi havia un bressol i un armariet. Un soroll ens va sobresaltar, vaig sentir el pànic de la Lara quan ens vam adonar que el soroll l'havia provocat la porta en ser tancada bruscament.
La Lara va apropar-se a en Tom, que es dirigia a obrir la porta, va obrir-la i en veure que hi havia darrere ens vam quedar glaçats.
Una ombra d'una noia, la mateixa que havíem vist dos dies abans.
Ens mirava amenaçadorament, tenia la pell increïblement pàl·lida, els ulls brillants i portava una caputxa negra.
La Lara va engrapar la mà d'en Tom en un acte reflex; com el noi, respirava sorollosament.
De sobte l'ombra va desaparèixer, vam empassar saliva i vam sortir de l'habitació. Vam seguir caminant recte fins davant d'una porta de fusta més gran que les altres, de dins en sortia un estrany soroll, com si es tractes de un xiuxiueig molt fluix.
-Obro?- va preguntar en Tom, amb un fil de veu.
 Vam fer que si amb el cap i ell va obrir, ens esperava una gran habitació amb una taula i deu cadires, una llar de foc plena de pols, unes butaques i una tauleta amb un gerro de flors mortes. Una gran catifa cobria mitja habitació. A l'habitació també hi havien cinc fantasmes i les seves ombres, ens miraven amb cara seriosa i una de les ombres era la mateixa que havíem vist a l'habitació del principi.
Vaig mirar a la Lara, havia començat a plorar desconsoladament. Al principi jo i en Tom vam pensar que potser era de por, però ven aviat vam comprendre que no era això... Plorava de tristesa.

Capítol 17: Demà...

       Dia 12 de desembre. 23:50 h.

Estic angoixada... Tinc por de que demà alguna cosa dolenta passi, de fet tinc el presentment que em passaran coses molt dolentes.
Em costa reconeix-ho, però començo a tenir por de la meva ombra. De vegades em pregunto si és dolenta com la d'en Tom... De fet, des que la vaig conèixer que no paren de passar coses estranyes. També penso que, tot i que la majoria de coses són terribles, la meva ombra m'ha fet despertar d'una mena de mal son.
Llavors em pregunto: per què m'he posat en aquest embolic? Un amic m'ha demanat ajuda, però ningú m'obliga a fer això per a ell. Aquesta pregunta, però, és fàcil de respondre: com que ja res no té sentit, no tinc futur i he perdut la fe en els finals feliços, ja no tinc res a perdre.
Com deia la meva avia: que sigui el que Déu vulgui...
En Tom i jo ja tenim preparades dues motxilles on hi hem posat un parell de llanternes, espelmes, un encenedor i dues begudes energètiques.
Demà tenim tot d'activitats preparades, així que fins les onze del vespre no podrem marxar. No ens fa gens de gràcia haver d'anar-hi de nit, però no tenim més remei. Tampoc tinc gens de confiança amb la meva sort...

Capítol 16: Veure per creure.

          Dia 11 de desembre. 19:38 h.
Encara no puc creure el que jo i en Tom em descobert aquest matí.
Eren les sis i em decidit anar a passejar pel poble, tot i que es molt petit ens hem posat per un caminet estret i ens hem desorientat del tot. Hem anat a petar en una casa de les afores, no costava gaire de saber que estava abandonada: la porta de fusta podrida mal tancada, les finestres obertes amb els vidres trencats, la façana coberta de verdet i mal cuidada, la teulada mig caiguda i el jardí ple de males herbes.
De sobte un terrible soroll ens ha cridat l'atenció, no hi havia ningú al nostre voltant, aquell soroll ha sortit de la casa.
He sentit els meus batecs del cor i com se'm posava la pell de gallina, he badat un moment i m'he espantat en veure en Tom. M'ha agafat la mà i he notat com tremolava. He mirat on els seus ulls miraven, a la finestra de la casa i m'he topat amb la mirada freda i terrorífica d'una ombra que semblava divertir-se amb la nostra reacció. Aquesta ombra era diferent a en Mik o la meva; la seva cara estava arrugada i gastada, semblava d'una noia jove tot i que envellida pels anys, tenia els cabells mal cuidats i despentinats i portava un vestit brut.
-Qui ets!?- ha cridat en Tom dissimulant la por en la seva veu.
Però l'ombra ja havia desaparegut.
Hem tornat cap a l'alberg amb molta angoixa i em buscat informació d'aquella casa per internet, el títol del document que hem trobat tenia com a títol "La casa de les ombres".
-És una gran coincidència haver arribat justament en un poble on hi ha això...- he dit estranyada.
-No ho crec...- ha dit en Tom assenyalant un paràgraf on hi posava una cosa semblant a això: 
<<Les cases d'ombres són freqüents als petits poblets antics, on hi habiten fantasmes i les seves ombres.>>
El cor em va fer un sal en llegir allò.
En acabar de llegir aquell text tots dos sabíem que havíem de fer: entrar a la casa.
Només pensar en aquesta idea de bojos ja se'm posaven els pèls de punta, normalment no hauria fet cas de les histories que pots trobar per internet, però aquella vegada no en dubtava.

Capítol 15: Comencem...

La Lara estava asseguda a l'habitació de l'alberg escrivint al seu diari, jo me la mirava fixament sense entendre res del que escrivia a la petita llibreta de tapes negres:
                  Dia 10 de desembre. 22:45 h.
     Avui és el primer dia de les colònies a la muntanya.
M'he llevat a les cinc del matí, mitja hora després ja estava a l'estació de bus, he esperat que arribés el Tom; l'únic que necessitava és parlar amb ell, l meu únic amic. Com que no l'he vist he pujat al vehicle i m'he assegut ben endavant, al costat de la finestra. He esperat uns minuts sense apartar la mirada de la finestra, he mirat l'hora, no ha aparegut i he pensat que no vindria. M'he entristit i e aclucat els ulls amb pena, uns segons més tard una mà freda m'ha tocat l'espatlla. He girat el cap sobresaltada i m'he creuat amb la mirada d'en Tom, em mirava amb un somriure enigmàtic com si les dos setmanes que feia que no ens veiem s'haguessin convertit en dos minuts.
L'he saludat somrient i ens hem posat a parlar, després de passar-se tots aquells dies tancat a l'habitació, buscant informació sobre les ombres semblava haver descobert algunes coses importants, però que no podia explicar-me, ja que en Mik ho podia sentir tot.
Hem arribat i els professors ens an aclarit la feina que hauriem de fer en aquell lloc de mala mort: un diari dia a dia, investigació i treball on hi constessin les dues coses.
No sembla complicat tot i que no sé si faré aquest treball, doncs ja no tornaré a l'institut.
Després ens han portat fins aquí l'alberg, amb compte on posar els peus ja que tot està nevat i congelat.
L'alber és un lloc espaiós, les parets pintades de colors i decorades amb murals. És més que suficient per a les dues-centes persones que passarem els quinze dies.
A la meva habitació hi ha la Carla, suposo que m'intentarà fer la vida impossible, però jo ja no sóc una nena petita, així que no m'hi esbarallaré pas, i més quan hi ha tantes coses en joc, hem de torbar la manera de destruïr l'ombra d'en Tom.
Així que jo hi en Tom hem passat la tarda en una saleta que em descobert amb dues butaques i una tauleta, no sabem segur si a l'amo de l'alberg li farà gairé gràcia saber que estem allà. Per sort hi agafem Wi-Fi amb el portatil d'en Tom i podem anar investigant sobre les ombres.
I hem descobert una cos impressionant: prop d'on estem hi ha una casa d'ombres. Encara ho estem investigant, per això no tenim ni idea de què és ni de qui hi ha.

Capítol 14: En una botiga de fruites.

-Hola.- va dir fredament la Maria, la seva tieta, en veure-la entrar al restaurant.
La Lara va saludar-la amb un gest poc amigable amb el cap.
-Fas tard. -va dir mirant el rellotge de al humor.
-Ja ho sé. Estava estudiant, vull arribar a ser alguna cosa.
La Maria va posar els ulls en blanc i va continuar parlant secament:
-Ja no caldrà que estudis més.
-Que vols dir? -va dir mentres se li accelerava el cor.
Va interropre el cambrer, que ens portava el sopar que la Maria ja havia demanat.
-No et pagaré el batxillerat i molt menys una carrera.
La Lara va deixar caure la forquilla sobre el plat indignada.
-Què!?
-El que sens, tinc una amiga que té feina en una botiga de fruita. Tens feina assegurada.
-Jo vull ser metge! A més els pares em van deixar diners suficients per als estudis.
De sobte a la Maria li va canviar la mirada i va suavitzar la veu:
-No t'hi has fixat.
La Lara va posar mirada interrogativa i va observar la seva tieta, el cor li va fer un salt en veure que anava sobre una cadira de rodes.
-La setmana passada vaig patir un accident de cotxe, però no te'n vaig dir res per por d'espantar-te. -li va caure una llàgrima.- Necessitó els diners per pagar l'operació que m'arregli l'esquena. Amb el que sobri i amb el que guanyis a la botiga intentarem passar...
Ni una sola paraula va sortir de les seves boques amb tota la resta del sopar.
Encara no entenc com ens vam creure allò, sonava poc convincent, però amb els nervis la Lara va creure-s'ho. Faltava tan sols una setmana pels quinze dies de colònies que s'havia apuntat amb en Tom, els últims quinze dies d'institut i segurament els ultims dies que veuria el Tom.

Capítol 13: Una carta.

Durant aquells dies que en Tom no hi era la Lara es comportava més misteriosament que de costum. Vaig observar-la, cada vegada que sortia de casa ho feia amb el cap ben alt, pas segur i mirada freda.
Quan passava algú la mirava fixament i ella com si res. Aquesta vegada caminava d'una manera que es notava que estava concient; no com les altres que semblaba un mort-vivent. Observava cada raco del carrer per con caminava, saludava als coneguts i somreia al creuar-se amb alguna dona gran, després posava els ulls en blanc, simbòl de despreci per a ella mateixa.
Amb aquella nova actitud havia foragitat del tot a la Carla, semblava que ara li tingues por.
Quan va arribar a casa va trobar-se una carta a damun la taula, va obrir-la i la va llegir per a ella, vaig queixar-me:
-Que hi posa? Llegeix en veu alta!
-Lara, seré breu: avui a les vuit de la tarda has d'anar al restaurant de la plaça Major, t'estaré esperant. -va llegir ella, imitant la veu de la seva tieta.
La dona que li havia deixat la carta damun de la taula, la seva tieta; tenia uns cinquanta anys, era rondinaire i mal carada i no li feia gens de gràcia haver de carregar-se de la Lara. Així que tan l'una com l'altre es tractaven amb despreci. I allò de que la fes anar a sopar ens preocupava una mica.
-I si vol portar-me a un internat? Ja li voltava pel cap l'any passat... -va preocupar-se la Lara.

Capítol 12: En espera.

<<Hola! Espero que vegis aquest missatge...
Tot s'està complicant massa, saps. En Mike s'ha tornat molt violent, no puc veure't o et farà mal; és per això que he decidit no tornar a l'intitut fins la setmana que ve, quan anirem de colònies. He investigat on anirem, t'he adjuntat l'enllaç. Durant aquest temps que estic segur que em passara massa a poc a poc tinc pensat de buscar pagines sobre ombres; qui sap que m'hi puc trobar que pugui ajudar-me... Em sento malament per haver-te posat en aquest embolic, però només espero tornar-te a veure. Em sap greu, però no miraré més el correu electrònic així que tot el que m'enviis no ho veuré fins Nadal.
Bona sort.
Tom. >>

La Lara havia llegit això amb el cor a mil per hora, era l'únic correu electrònic que tenia a la bústia d'entrada, va fer clic a l'enllaç que en Tom li havia adjuntat i va mirar tot de fotografies d'on anirien. Era un poblet petit, no hi devia haver més de seixanta persones. Anirien en una casa de les afores on hi passarien uns dies, tot envoltat de boscos.
Al apagar l'ordinador va anar fins la seva habitació i va dedicar-se a esperar que arribes el dia de les colònies.

Capítol 11: Corrent cap al no-res.

El despertador va sonar i la Lara va parar-lo. Va obrir els ulls i per primera vegada des de feia molt de temps no hi havia aquella estranya tristesa que sempre hi havia, a més als seus llavis s'hi dibuixaba un petit somriure.

-Per què estas tan contenta? -vaig preguntar encuriosida.

-Aquesta nit he somiat moltes coses, el més estrany és que de totes me'n recordo perfectament. De fet, gairebé tots han estat ensurts, mals somnis,... Un, però ha sigut increíble; pot semblar dolent, terrorific i tenebrós al explicar-ho, però en realitat ha estat tot el contrari.

Les ombres no somiem, mai. Tenia moltes ganes de saber que havia somiat, així que li vaig preguntar i de seguida va començar el seu relat:

-Tot començava amb una petita porta metàl·lica a la meva habitació, jo no vaig dubtar en obrir-la. Era un espai obert, vaig sortir i tancar la porta. Era de nit i feia fred, hi havia molta boira, però aquell paisatge fosc va cridar-me l'atenció. Vaig observar a totes les bandes, només hi havia foscor. L'única cosa que il·luminava aquell estrany lloc on havia arribat era la lluna plena, mig tapada pels núvols i la boira densa. Els meus ulls van acostumar-se a la foscor i vaig poder descobrir on em trobava: era una mena de descampat, un paisatge en runes, valles de fusta i ferro trencades, petites construccións destruïdes i devorades per la naturalesa... Molsa, herbes i altres plantes s'acomulaven deixant uncaminet on s'hi podia passar.- va fer una pausa.- Al principi vaig quedar-me parada, vaig notar la humitat de l'ambient i unes llumetes que m'envoltaven, cuques de llum! Després vaig reaccionar fent el que necessitava fer des de feia temps: correr. Vaig correr com una desesperada amb la ment en blanc mentres esquivava bassals d'aigua, pedres, runes i balles. Vaig correr durant moltes hores, perdent la noció del temps. Sense pensar que passaria; a la meva ment només hi havia una conjugació del temps: el present; sense l'angoixa del passat ni la preocupació del futur. No m'importava perdre'm al no-res, és més, ho desitjava. No m'importava caure i fer-me mal, quedar-me sense menjar,... Res! Simplement corria, fent el que feia temps que hauria d'haver fet. No va ser fins que una valla de ferro va barrar-me el pas que vaig parar de correr. Vaig notar-me els peus molls i vaig mirar el terra, estava dins d'un petit estany d'aigua verdosa. M'agradava estar allà. Vaig deixar-me caure de genolls i vaig mirar la balla que em privava de continuar corrent. Aleshores m'he despertat.

No vaig saber que dir. No em semblava un somni bonic, tot i que ella m'havia assegurat que ho era; només vaig forçar un somriure.

Capítol 10: Creua els braços

Haviem començat la classe quan la conserge va trucar a la porta, portava una pila de fulls i en va repartir un a cada un.
Al full s'explicava que es faria una excurció uns dies abans de fer les festes de Nadal, en un poble petit en una vall, on s'hi estarien tres dies. No era obligatori anar-hi, però si s'hi feia un treball la nota pujava relativament.
La Lara i en Tom van intercanviar una mirada, tots dos van apuntar-se a l'excurció.
L'endemà en Tom va correr cap a mi i la Lara, esberat:
-Lara! Lara!
Va donar-li un paper on hi vosava amb lletra clara: <<Ja ho tinc, deprés de molt investigar he descobert en pàgines sobre fantasmes i espectres que si creues els braços no et poden poseïr!! També funciona amb l'ombra, ja ho he provat, no és fantàstic?>>