Durant aquells dies que en Tom no hi era la Lara es comportava més misteriosament que de costum. Vaig observar-la, cada vegada que sortia de casa ho feia amb el cap ben alt, pas segur i mirada freda.
Quan passava algú la mirava fixament i ella com si res. Aquesta vegada caminava d'una manera que es notava que estava concient; no com les altres que semblaba un mort-vivent. Observava cada raco del carrer per con caminava, saludava als coneguts i somreia al creuar-se amb alguna dona gran, després posava els ulls en blanc, simbòl de despreci per a ella mateixa.
Amb aquella nova actitud havia foragitat del tot a la Carla, semblava que ara li tingues por.
Quan va arribar a casa va trobar-se una carta a damun la taula, va obrir-la i la va llegir per a ella, vaig queixar-me:
-Que hi posa? Llegeix en veu alta!
-Lara, seré breu: avui a les vuit de la tarda has d'anar al restaurant de la plaça Major, t'estaré esperant. -va llegir ella, imitant la veu de la seva tieta.
La dona que li havia deixat la carta damun de la taula, la seva tieta; tenia uns cinquanta anys, era rondinaire i mal carada i no li feia gens de gràcia haver de carregar-se de la Lara. Així que tan l'una com l'altre es tractaven amb despreci. I allò de que la fes anar a sopar ens preocupava una mica.
-I si vol portar-me a un internat? Ja li voltava pel cap l'any passat... -va preocupar-se la Lara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada