-Hola.- va dir fredament la Maria, la seva tieta, en veure-la entrar al restaurant.
La Lara va saludar-la amb un gest poc amigable amb el cap.
-Fas tard. -va dir mirant el rellotge de al humor.
-Ja ho sé. Estava estudiant, vull arribar a ser alguna cosa.
La Maria va posar els ulls en blanc i va continuar parlant secament:
-Ja no caldrà que estudis més.
-Que vols dir? -va dir mentres se li accelerava el cor.
Va interropre el cambrer, que ens portava el sopar que la Maria ja havia demanat.
-No et pagaré el batxillerat i molt menys una carrera.
La Lara va deixar caure la forquilla sobre el plat indignada.
-Què!?
-El que sens, tinc una amiga que té feina en una botiga de fruita. Tens feina assegurada.
-Jo vull ser metge! A més els pares em van deixar diners suficients per als estudis.
De sobte a la Maria li va canviar la mirada i va suavitzar la veu:
-No t'hi has fixat.
La Lara va posar mirada interrogativa i va observar la seva tieta, el cor li va fer un salt en veure que anava sobre una cadira de rodes.
-La setmana passada vaig patir un accident de cotxe, però no te'n vaig dir res per por d'espantar-te. -li va caure una llàgrima.- Necessitó els diners per pagar l'operació que m'arregli l'esquena. Amb el que sobri i amb el que guanyis a la botiga intentarem passar...
Ni una sola paraula va sortir de les seves boques amb tota la resta del sopar.
Encara no entenc com ens vam creure allò, sonava poc convincent, però amb els nervis la Lara va creure-s'ho. Faltava tan sols una setmana pels quinze dies de colònies que s'havia apuntat amb en Tom, els últims quinze dies d'institut i segurament els ultims dies que veuria el Tom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada