Vaig travesar la porta de l'ambulància i vaig caure damunt l'herba de la cuneta, vaig sentir dolor a l'impactar contra el dur asfalt i rodolar fins la cuneta, però ni tan sols vaig adonar-me'n, ja que sentia una estranya sensació al cos des que m'havia separat de la Lara, sentia i veia el que veia ella, però a la vegada veia i sentia el que jo vivia.
En un principi va agradar-me poder trigar on anar, em donava poder i llibertat, però de seguida vaig començar a debilitar-me, havia d'espavilar-me.
Vaig mirar al meu voltant, estava just a les afores del poble i vaig correr cap a la casa d'ombres mentre li demanava al cel que no caiguéssim adormides. Podia veure el que la Lara estava fent, era una espècia de telepatia; vaia la Carla que li parlava, parlaven com si focin amigues, la Lara li explicava tot el que estava passant
- No et preocupis.- deia la Carla consolant-la.- No et deixaré sola en això.
Vaig sentir-me bé amb aquelles paraules, tot i que provinguéssin d'una persona que tan havia odiat.
Vaig continuar corrent, no hi havia temps a perdre, en qualsevol moment jo i la Lara, com en Mik i en Tom, podiem morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada