La Lara em mirava espantada, vam observar en Tom estirat damunt del llit de l’ambulància, es reflexava l’ombra del llit a la paret, però damunt no s’hi projectava la d’en Tom. En Mik s’havia perdut. La ambulància va posar-se en marxa cap a la ciutat més pròxima.
- Com més ens allunyem en més perill es troba!- vaig exclamar.
- Què significa això?- va preguntar la Carla, que fins llavors s’havia mantingut aïllada de les nostres mirades i paraules.
No vam contestar, la Lara havia d’improvisar si volia salvar-li la vida, perquè tal i com havia passat unes setmanes abans, quan en Tom havia perdut l’ombra per primera vegada, si persona i ombra no estaven junts anaven perdent força fins a morir. Ella va córrer fins al conductor i li va ordenar que la deixés baixar, ell va negar-s’hi ja que era una urgència portar el noi a l’hospital.
- Deixi’m baixar!- va cridar la Lara.
Però l’home va obligar-la a seure i callar i ella va mirar-me, vaig saber que tenia alguna cosa en ment i em feia por descobrir què era.
- Aguantarà una distància tan llarga?- va preguntar.
- No gaire…- vaig contestar amb les celles arrufades.
- Quant de temps podrà continuar sense el Mik quan arribem a l’hospital.
- Poc… Minuts.
- Vés-hi tu! Hi has d’anar! Tu pots trobar en Mik abans que sigui tard…
- Com?- vaig preguntar preocupada.
- Saltant fora l’ambulància i corrent fins la casa, després aconsegueix portar-lo fins l’hospital.
- Si surt malament morirem tots quatre, a més, a mesura que t’allunyis t’entrarà un son terrible, si t’adorms jo també ho faré i aleshores s’acabarà tot.
- Arrisquem-nos.- va mirar-me amb tan convenciment que no vaig tenir més remei d’aceptar fer allò que em semblava un suicidi.
- No t’adormis.- vaig dir com a despedida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada