Aquell dia va ser la primera vegada que vaig adonar-me que algú li feia cas, de fet la Carla, una noia que feia molt de temps que no parlava amb ella va acostar-s'hi i la va felicitar pel seu nou "look", però alguna cosa em va fer sospitar del seu to de veu:
-No la suporto! -va dir-me la Lara quan la Carla se'n havia anat.
-T'acaba de felicitar.-vaig dir, no gaire convençuda.
-Jo no n'estaria tan segura. Ha estat fent-me la vida impossible, no la puc aguantar. -va explicar-me.- Hi ha gat amagat aquí.
Jo ja savia tot allò, quan li va posar una aranya dins la motxilla quan tenien deu anys, quan li va tirar el iogurt que portava per esmorzar al seu nou vestit, quan la va convidar a una festa que no existia, quan li va tirar globos d'aigua al mig de l'hivern, quan va crear una campanya anti Lara i mil coses més; vaig pensar que potser tot allò li havia passat, però de seguida vaig adonar-me que m'equivocava.
M'en vaig adonar a l'hora de dinar, la cuinera havia fet puré d'alguna cosa rara i peix al forn, de postres batut de plàtan, una cosa asquerosa. Quan la Lara anava caminant cap a una taula buida amb el cap cot la Carla va posar-l'hi el peu entremig de les cames i la va fer caure estesa a terra, li van quedar els cabells enganxosos de batut de platan i tot el menjar damunt la brusa. Tothom va esclatar a riure.
De sobte unes mans van engrapar-la i van fer-la aixecar del terra.
-Vés a rentar-te abans que les taques s'assquin.- va dir-li el noi que l'havia aixecat de terra donant-li un mocador.
Es deia Tom i era un noi alt i prim, els ulls foscos i els cabells castanys i curts. Tenia molts amics i era molt simpàtic.
Ella va fer que si amb el cap, tot seguit li va donar les gràcies timidament.
Va anar a rentar-se i quan va ser al lavabo va riure, era la primera vegada en molt de temps que la veia riure.
-Per què rius? Ja ho entenc! T'agrada en Tom!- vaig endevinar.
-No!- va mentir ella.
-Sóc la teva ombra. No ho diré pas!
-D'acord, d'acord.- va afirmar finalment ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada