Capítol 18: La casa de les ombres.

Sóc, jo... L'ombra altre vegada.
Tot i que ja han passat uns anys d'allò encara no em puc creure tot el que va passar dins d'aquella casa d'ombres. Eren les onze en punt del tretze de desembre, la Lara, en Tom, en Mik i jo acabaven de sortir de l'alberg, no vam adonar-nos de que ens seguien... Jo caminava amb ells silenciosament, en Mik remugava però ens seguia encuriosit.
Un cop van ser a la casa en Tom va dirigir-se a obrir la porta mig esbotzada, vam entrar.
Sentia la por de la Lara i els nervis d'en Tom.
La Lara i en Tom van il·luminar un gran rebedor que no mostrava senyals de vida, caminàvem a poc a poc vigilant cada racó de la casa, gairebé sense respirar. El terra estava brut de pols i fustes, les parets tenien un color groguenc amb quadres penjats. Era un ambient de pel·lícula de terror.
En Tom va obrir una porta de fusta podrida i vam passar en una habitació, hi havia un bressol i un armariet. Un soroll ens va sobresaltar, vaig sentir el pànic de la Lara quan ens vam adonar que el soroll l'havia provocat la porta en ser tancada bruscament.
La Lara va apropar-se a en Tom, que es dirigia a obrir la porta, va obrir-la i en veure que hi havia darrere ens vam quedar glaçats.
Una ombra d'una noia, la mateixa que havíem vist dos dies abans.
Ens mirava amenaçadorament, tenia la pell increïblement pàl·lida, els ulls brillants i portava una caputxa negra.
La Lara va engrapar la mà d'en Tom en un acte reflex; com el noi, respirava sorollosament.
De sobte l'ombra va desaparèixer, vam empassar saliva i vam sortir de l'habitació. Vam seguir caminant recte fins davant d'una porta de fusta més gran que les altres, de dins en sortia un estrany soroll, com si es tractes de un xiuxiueig molt fluix.
-Obro?- va preguntar en Tom, amb un fil de veu.
 Vam fer que si amb el cap i ell va obrir, ens esperava una gran habitació amb una taula i deu cadires, una llar de foc plena de pols, unes butaques i una tauleta amb un gerro de flors mortes. Una gran catifa cobria mitja habitació. A l'habitació també hi havien cinc fantasmes i les seves ombres, ens miraven amb cara seriosa i una de les ombres era la mateixa que havíem vist a l'habitació del principi.
Vaig mirar a la Lara, havia començat a plorar desconsoladament. Al principi jo i en Tom vam pensar que potser era de por, però ven aviat vam comprendre que no era això... Plorava de tristesa.