Capítol 25: Separades

Vaig travesar la porta de l'ambulància i vaig caure damunt l'herba de la cuneta, vaig sentir dolor a l'impactar contra el dur asfalt i rodolar fins la cuneta, però ni tan sols vaig adonar-me'n, ja que sentia una estranya sensació al cos des que m'havia separat de la Lara, sentia i veia el que veia ella, però a la vegada veia i sentia el que jo vivia.
En un principi va agradar-me poder trigar on anar, em donava poder i llibertat, però de seguida vaig començar a debilitar-me, havia d'espavilar-me.
Vaig mirar al meu voltant, estava just a les afores del poble i vaig correr cap a la casa d'ombres mentre li demanava al cel que no caiguéssim adormides. Podia veure el que la Lara estava fent, era una espècia de telepatia; vaia la Carla que li parlava, parlaven com si focin amigues, la Lara li explicava tot el que estava passant
- No et preocupis.- deia la Carla consolant-la.- No et deixaré sola en això.
Vaig sentir-me bé amb aquelles paraules, tot i que provinguéssin d'una persona que tan havia odiat.
Vaig continuar corrent, no hi havia temps a perdre, en qualsevol moment jo i la Lara, com en Mik i en Tom, podiem morir.

Capítol 24: NO ADORMIR-SE.

La Lara em mirava espantada, vam observar en Tom estirat damunt del llit de l’ambulància, es reflexava l’ombra del llit a la paret, però damunt no s’hi projectava la d’en Tom. En Mik s’havia perdut. La ambulància va posar-se en marxa cap a la ciutat més pròxima. - Com més ens allunyem en més perill es troba!- vaig exclamar. - Què significa això?- va preguntar la Carla, que fins llavors s’havia mantingut aïllada de les nostres mirades i paraules. No vam contestar, la Lara havia d’improvisar si volia salvar-li la vida, perquè tal i com havia passat unes setmanes abans, quan en Tom havia perdut l’ombra per primera vegada, si persona i ombra no estaven junts anaven perdent força fins a morir. Ella va córrer fins al conductor i li va ordenar que la deixés baixar, ell va negar-s’hi ja que era una urgència portar el noi a l’hospital. - Deixi’m baixar!- va cridar la Lara. Però l’home va obligar-la a seure i callar i ella va mirar-me, vaig saber que tenia alguna cosa en ment i em feia por descobrir què era. - Aguantarà una distància tan llarga?- va preguntar. - No gaire…- vaig contestar amb les celles arrufades. - Quant de temps podrà continuar sense el Mik quan arribem a l’hospital. - Poc… Minuts. - Vés-hi tu! Hi has d’anar! Tu pots trobar en Mik abans que sigui tard… - Com?- vaig preguntar preocupada. - Saltant fora l’ambulància i corrent fins la casa, després aconsegueix portar-lo fins l’hospital. - Si surt malament morirem tots quatre, a més, a mesura que t’allunyis t’entrarà un son terrible, si t’adorms jo també ho faré i aleshores s’acabarà tot. - Arrisquem-nos.- va mirar-me amb tan convenciment que no vaig tenir més remei d’aceptar fer allò que em semblava un suicidi. - No t’adormis.- vaig dir com a despedida.

Capítol 23: Sobre l'herba seca.

En Tom de pantxa a terra i terriblement immòbil, els seus ulls estaven tancats i les herbes seques i mortes que l'envoltades estaven tacades de sang. La Lara i la Clara ploraven sense atrevir-se a tocar-lo, crec que com jo, elles també pensaven el pitjor.

- Tom?- va atrevir-se a dir la Lara, mentre posava la ma sobre la seva esquena.

Va posar-lo mirant en l'aire i va subjectar-li el cap per observar-ne l'enorme ferida que havia fet al topar contra el terra.

- Lara? -va dir ell movent els llavis amb la veu gairebé apagada.- Lara... No deixis que visqui... Si us plau!

- No deixis que mori, Lara! -va cridar en Jon pel forat que havia fet en Tom al llançar-se per la finestra.- Si mor quedarà atrapat a aquí com nosaltres, potser per sempre!

La Lara va mirar a amunt, la finestra no estava a més de deu metres, però l'impacte contra el terra podia haver sigut pitjor. Va treure's un mòbil de la butxaca i va trucar a urgències.

- No hi ha cobertura, ajuda'm Carla.- va dir agafant en Tom pels braços i aixecant-lo.

- Què fas?- va preguntar ell.- Deixa'm a aquí.- els seus ulls ni tan sols la miraven i tampoc semblava haver escoltat les paraules del fantasma.

- Lara! No t'oblidis de nosaltres!- va cridar l'ombra del seu germà.

La Lara no li va contestar i entre les dos noies van aconseguir portar-lo fora la casa, on algunes persones van unir-se a l'ajuda del noi, que semblava trobar-se en una estranya alucinació. Van portar-lo a l'hospital, de camí vaig adonar-me d'un detall:

- On és en Mik!?

Capítol 22: Posseït

- Lara, Tom,...Per què estàn tan pàl·lids uns i per què són tan foscos els altres? Què està passant a aquí? -va ploriquejar ella.
- No saps el què acabes de fer, Carla! -va grunyir la Lara.- No tens ni idea d'on t'acabes de posar!
- Ho he sentit tot! Sabia que passava alguna cosa estranya: canvis d'humor, faltes a les classes, sortides a les nits... Què és el que està passant? -va cridar posant-se molt nerviosa.
- Calma't, Carla! -va ordenar en Tom amb veu firme.- Nosaltres no som culpables del que està passant, només busquem solució a aquest terrible problema. Ves-te'n d'aquí, no cal que ho expliquis, ningu et creurà.
- He preguntat que que passa aquí!- va seguir ella.
En Mik va aprofitar aquell moment per posar-se dins del cos d'en Tom i posseir-lo altre vegada. En Tom va adonar-se'n abans de ser dominat per en Mik i va cridar:
- Marxeu d'aquí! Aparteu-vos de mi!
Va fer tard, just acabar l'exclamació va llançar-se damunt de la Carla amb una mirada endimoniada i va començar a escanyar-la. Ella intentava respirar sense aconseguir-ho i desfer-se d'en Tom, però no aconseguia.
- Lara! La matarà! -va cridar en Jon.- Fes-hi alguna cosa!
Ella va agafar una cadira i va apropar-se a el cos d'en Tom posseit per a en Mik. I va aixecar-la sobre el cap, però dubtava.
- Fes-ho, Lara! No és en Tom, fes-ho abans que sigui tard! -cridava el seu germà.
Abans de que deixes caure la cadira sobre seu, en Tom va tornar en si, cansat com si hagués fet un gran esforç va deixar anar el coll de la Carla i aquesta va agafar aire.
- Ho sento!- va dir mossegant-se el llavi i aguantant les llagrimes, li ho deia a la Carla.- Sento deixar-te sola, però és massa perillos que continui.
Cap dels de la sala va entendre a que es referia el noi amb aquelles paraules fins dos segons més tard, quan va arrencar a correr fins a l'única finestra que hi havia a la sala i va llançar-se al buit.
- Tom! Nooo!- va cridar la Lara, però en Tom ja estava caient apunt d'impactar contra el terra.

Capítol 21: Aquella història.

-Les ombres només som el reflex de la vostra ànima, no estem fetes de cap material, igual que els fantasmes. Al ser només un reflex de les persones tenim el mateix caràcter que aquestes, amb l'única diferencia de que som impulsives i segures. Aquesta diferència hi és per el sol fet de que les ombres només som necessaries per a les persones que tenen un problema que no poden superar.-aquella ombra va fer una pausa.

-Però jo estava bé, fins que en Mik va apareixer! -va dir en Tom.

-Algunes persones no necessiten a l'ombra, en canvi l'ombra si que necessita a les persones. Cada persona té dos tipus de reflex: la seva part dolenta i la seva part bona, normalment les ombres en són una barreja, però les ombres que necessiten a la seva persona acostumen a ser el reflex malvat. Aquestes ombres s'anomenen Mik. Aquest nom ve d'una llengua extingida que sembla ser que ningú en sap res, significa "La part bruta" o "La part dolenta", així se'n deia a aquestes ombres, manipulaven a les persones fins que aconseguien que aquestes es convertissin en el seu reflex malvat.

-Com pots desferte'n.-va preguntar la Lara.

-Això és el que porte'm investigant des que vam morir.- va dir amb ansietat el seu germà.-Fa tres anys! Tres! No podem marxar d'aquesta casa!

-Per què?- vaig pregutar.

-La seva ombra és dolenta.- va dir assenyalant a un noi que semblava una mica espantat.- cada cop que sortim d'aquesta casa, quan li toca sortir a la seva ombra, ella es posa a riure i caiem en un son profund i ens despertem altre cop a dins. Hem llegit centenars de llibres, però a cap ni un no hi posa res sobre com desfer-se de les ombres dolentes.

Abans de que ningú pogués dir res va passar una cosa increïble que ningú esperava.

La porta de l'habitació on estaven es va obrir de cop, la noia que havia obert la porta va deixar anar un xiscle, va quedar-se blanca i es va arrepenjar a la paret.

-Ca... Carla!?- van dir en Tom i la Lara, desconcertats en veure la seva companya d'institut dins d'aquella casa.