Capítol 9: Què no mori la teva ombra.

En Tom tenia el cap envenat i el braç enguixat. La Lara s'havia adormit a la cadira del costat de l'habitació.
-Lara que hi faig aquí! -va dir mig adormit.
Ella es va despertar sobresaltada:
-Has dormit gairebé quinze hores! Et vas donar un cop tan fort que gairebé mors!
-No tinc clar que va passar.
-A qui se li acudeix pegar a una ombra!-vaig dir deixant-me veure als ulls d'en Tom.- T'has tornat boig o què? No sabies que és com si t'haguéssis pegat a tu mateix?
En Tom va fer una ganyota de dolor:
-On és en Mik?
De sobte, el noi va començar a tossïr fins que va tornar a quedar-se inconcient, no era la primera vegada des que havia entrat a l'hospital que tenia una baixa com aquella.
-Tom!
La Lara va avisar als metges i aquest van fer-lo tornar en si.
-No ho entenc, ja hauria d'estar bé! -va explicar una infermera.- Però és com si una part d'ell encara no hagués despertat. Si continua amb aquestes baixes no li podrem donar l'alta.
-Una part d'ell...- va dir la Lara per ella mateixa.
Aleshores jo vaig endevinar el que pensava i vaig cridar:
-En Mik! Hem d'anar a buscar en Mik o en Tom podria morir!
-Què?- va dir en Tom estranyat.
-La teva ombra encara no s'ha despertat!- vaig explicar.
-I això com és? Si som una mateixa cosa!- va dir.
-T'has allunyat massa de ella i les vostres conexions s'han trencat.
-Tom, trobarem en Mik!- va dir la Lara.
Vam marxar totes dos i la infermera va quedar-se amb un pam de nas.
La Lara va demanar un taxi i va pujar-hi, el taxista era un home gran, simpàtic. Era un bon home, va portar-la fins a casa d'en Tom i va esper-la fins que va tornar. A dins hi havia en Mik, estés allà on havia quedat feia quinze hores. La Lara el va engrapar pel braç i se'l va endur fins al taxi. L'home ens va portar altre cop fins a l'hospital. Entre les dues vam posar en Mik damun d'en Tom i es van ajuntar tal i com s'havien separat.
Després d'unes hores a l'hospital ja li van donar l'alta, al marxar vam veure com l'infermera d'abans deixava la seva bata i els guans damunt la taula i deia clarament:
-Plegó! Ara ja ho he vist tot!

Capítol 8: Quan pegues a una ombra.

Després de que la professora la portés al metge i li posessin cinc punts al trau, la Lara va anar a parlar amb en Tom.
-Tom! Em tenies preocupada!
En Tom no va dir res, va agafar-li la mà i li va deixar un paper arrugant entre els dits on hi posava amb lletra bruta:

<<Lara, a casa meva a les sis i mitja. Tinc por, vull desfer-me de la meva ombra però no sé com... M'agradaria buscar informació a internet. No faltis siusplau!>>

Ella va guardar-se la carta com si es tractés d'una tresor i va dirigir-se a casa seva.
Va mirar l'hora, dos quarts menys cinc de sis. Va preparar-se i va marxar cap a casa d'en Tom, mentres caminava notava els seus nervis. Jo tenia un mal presentiment.
Vam arribar i va trucar tres vegades, una mà pàl·lida va obrir la porta i amb la veu tremolosa la va convidar a passar. En Tom va conduir-nos fins a una habitació, a la porta hi havia tot de rètols penjats que deien coses com: "Deixa'm patir tranquil", "Vull estar sol, puc?" o "No entris". Al entrar vaig fixar-me en aquella habitació fosca i freda, també molt petita; hi havia un armari, un prestatge, un llit, un escriptori amb un ordinador a sobre i una taula amb una ràdio amb disquets antics de música clàssica.
-Deixa't veure, Mik. Ella ja sap qui ets! -va dir en Tom, malhumorat.
Aleshores al seu costat en va apareixer una figura fosca semblant a en Tom, va donar la mà a la Lara i li va etzibar:
-Sóc en Mik. Sàpigues que no tinc intenció de fer amigues com... Tu.
-El sentiment és mutu.-va dir ella amb menyspreu, i hi va afegir amb veu de fàstic:- Mik...
Jo vaig deixar-me veure als ulls d'en Tom i la seva ombra.
En Mik va somriure malèficament, va anar cap a mi i va angrapar-me els cabells, va començar a estivar-los. Vaig cridar, i vaig sentir com també o feia la Lara. Al fer mal a la teva ombra també et fan mal a tu.
En Tom no va entendre bé la situació i va agafar la seva ombra pel coll, les seves respiracións és van tallar i aleshores, ell va deixar anar a la seva ombra.
Com si ja hagués previst aquella situació va agafar un troç groixut de fusta del terra i li va donar un cop al braç. En aquell mateix instant tan en Tom com la seva ombra van caure a terra grinyolant, vaig fixar-me en el braç del pobre noi.  El tenia trencat. Va posar-se de genolls i va donar un cop de puny a la seva ombra que va significar donar-se'l ell mateix. Uns segons més tard va eixugar-se la sang que li baixava pel llavi.
Va tornar a agafar la fusta del terra i la va aixecar sobre el seu cap.
-Tom! No! -vaig cridar, en veure el disbarat que estava apunt de fer.- No li donis cap més cop!
Però ja era massa tard, tan ell com la seva ombra estaven estesos a terra sense sentits a causa del fort cop al cap contra el troç de fusta amb l'ira d'en Tom.
La Lara va arrossegar-lo com va poder fins al metge més proper. Hores més tard en Tom es va despertar a l'hospital de la ciutat del costat.

Capítol 7: Buscant un miracle.

Cap de les dues ens sabiem a venir del que la Lara havia llegit, jo no sabia res sobre poseïr humans; suposo que en Mik era una ombra molt més llesta que jo. Al no poder donar-li cap resposta cap de les dues vam parlar, al dia següent en Tom no va apareixer per l'institut, ni tampoc els següens dies.
Durant aquell temps que ens havia deixat en suspens la Lara se'l passava escoltant música clàssica, no feia res més: menjar, estudiar i escoltar música. No dormia a les nits.
-Per què escoltes aquesta música? -vaig preguntar-li.
-És l'única manera que tinc de desapareixer d'aquest malson.- va dir amb un fil de veu.
-La música que escoltes és molt trista.- vaig dir.
-La necessito per sobreviure.
Vaig callar.
Aquella nit totes dos vam pensar el mateix. Després d'una setmana sense que en Tom aparegués, en una espera que durava una eternitat, una espera en busca de un miracle que no arribava. Ja n'hi havia prou d'esperar aquest miracle que mai arribaria, l'aniriem a buscar; hi haviem de fer alguna cosa.
Era dilluns i faltava una setmana per a les vacances de Nadal. Aquell dia a la Lara la matava el cançament, ja no podia ni aguantar-se dreta.
Va passar el matí en blanc, a la tarda, mentres baixava les escales de l'institut algú li va donar un cop i les seves forces la van abandonar, va caure al terra i llavors... Res.
Ens vam despertar al terra fred on haviem caigut, va mirar el rellotge; feia mitja hora que havien començat les classes. Totes dos ens vam estranyar que ningú no hagués ajudat a la Lara, ja feia temps que el món anava més depressa que ella.
Va suspirar mirant al terra, hi havia unes gotes de sang; és va tocar el cap i va observar la mà vermella.
<< M'he degut donar un cop al caure>>. Vam pensar totes dos, ja que tenia un bon trau.
Aleshores, amb un mal de cap espantós vam dirigir-nos a la classe, la Lara va trucar i quan la profesora li va obrir la porta es va espantar al veure com un rajolí de sang li baixava galta avall.
-Mare de Déu! Lara, que t'ha passat?
-He caigut i m'he quedat inconcient una estona.- va dir ella més morta que viva.
Aleshores va fixar-se que tothom la mirava, i a davant de tot va creuar la seva mirada amb la d'en Tom.

Capítol 6: En Mik.

Vaig esperar-me gairebé una hora al costat de la Lara, sense entendre res del que hi havia escrit a la pantalla del xat privat.
De sobte va parar d'escriure i la pell se li va posar de gallina, el seu cor, com el meu se'ns va asselerar.
-Que passa!?- vaix preguntar-li, preocupada.
Vaig observar la pantalla, la fotografía de perfil d'en Tom s'havia tornat negra. S'havia desconectat.
Fins que no van passar uns segons la Lara no va poder respondre a la meva pregunta, així que amb veu tremolosa va llegir els missatges un per un:

Tom: Hola. 
Lara: Hola. 
Tom: Estic molt nerviós! Et parló d'en Mik, oi?
Lara: D'en Mik?
Tom: La meva ombra.
Lara: La teva ombra té nom? (o_O)
Tom: Clar! La teva no en té?

No! Jo no en tinc de nom, les ombres no en tenim cap de nom. És com si volguéssis posar nom al teu reflex del mirall.

Lara: No, la meva ombra no en té pas! És igual, parlam d'en Mik.
Tom: Va apareixer a la meva habitació ara fa dos messos, el primer dia va ser molt simpàtic amb mi, va ajudar-me molt amb tot.
Lara: I després?
Tom: El dia següent va ser tot el contrari, m'amenaçava dient-me que si no feia el que li deia faria mal a la gent que estimo: als meus pares, a la meva germana petita, a la meva avia, als meus amics.
Lara: Una ombra pot fer mal a una persona?
Tom: No ho sé, però no vull arrisgar-me.
Lara: Ho entenc...
Tom: Lara... Tinc por, molta por.
Lara: T'ajudaré.
Tom: Però el pitjor és que hogdfliasydvflaosudgfladhksfglasyhkdgfañldyhksgfdisygcvvsa.
Lara: Tom?
Lara: Tom! Contesta!
Tom: Lara! Ajuda'm! uidgñswfuiañlsidyfcaliysdfcv
Lara: Que passa!?
Tom: Em poseeix!

Al posar aquest missatge es va desconectar. La Lara va mirar-me seriosa, amb por a la mirada i va preguntar-me:
-Les ombres podeu posseïr-nos?

Capítol 5: Per escrit.

Després d'explicar-li el que havia recordat la Lara va agafar paper i bolígraf i va escriure una carta, quan va entrar a l'institut, va anar fins a en Tom i li va donar, ell va llegir atentament el que hi posava:

Hola Tom,
Ja sé quin és el teu problema, jo i la meva ombra et podem ajudar, el problema és que encara no sé com. Explica'm coses sobre la teva ombra. I tranquil pel missatge, la meva ombra m'ha explicat que no saben llegir, això vol dir que no s'adonarà de res.
Petons, Lara.

En llegir la carta en Tom va al·lucinar, al mig de la classe de Física va agafar un paper i hi va escriure ràpidament:

Lara, 
No em puc creure el que he llegit, això és massa! No saps l'alegria que m'has donat. M'hauries d'agregar al xat privat. Aquesta tarda a les sis hauriem de parlar.

Tom.

Van esperar-se impacientment fins a les sis de la tarda i va començar la conversa.

Capítol 4: Allò que em rondava pel cap.

Al anar cap a l'institut amb la Lara cap de les dos deiem res, les dos capficades en l'estrany comportament d'en Tom. Però només jo tenia una explicació, que no podia donar si no n'estava del tot segura.
En veure en Tom vaig poder comprovar perfectament que la meva terrorifica suposició era ben certa, aleshores vaig decidir ajudar d'una manera prudent a la Lara i en Tom, sense fer mal a ningú.
-Fes veure que estas enfadada amb ell, no li parlis ni que t'ho supliqui.
-T'has begut l'enteniment?
-Fes-me cas, ja se perquè necessita la teva ajuda, en Tom. Quan s'acabin les classes t'ho explicaré de seguida.
Ella, extranyada, va fer que si amb el cap i va passar-se tot el dia ignorant-lo, no va dirigir-li ni la paraula ni una sola mirada. Al acabar la classe vaig veure a la cara de la Lara que aquell havia sigut el dia més llarg de la seva vida. Al arribar a casa, obrir, tancar la porta i posar-se a la seva habitació li vaig dir tot el que havia guardat gairebé cridant:
-És la seva ombra! L'ombra d'en Tom és dolenta, l'obliga a anar pel mal camí.
-Què? Però com pot ser això?
-Molt poques persones arriben a coneixer la seva ombra- vaig dir tranquilitzant-me-, menys d'un u per cent. La majoria són com les persones tan en aspecte com en caràcter, una mica més impulsives i segures, això si. Però n'hi ha d'altres que només es presenten per convertir el cor d'una persona bona en una pedra, els converteixen en insensibles acabant amb tot el que estimen.
-No podem deixar que això passi.
-Ja ho sé!
Aquí és va acabar la conversa, haviem de trobar una manera d'ajudar en Tom, però no sabiem com. Vam passar-nos gairebé tota la nit, aleshores vaig mirar l'escriptori de la Lara on hi havia un rellotge, eren les 5:14. Aleshores se'm va acudir.
-Ja ho sé! Ja sé com ajudar-lo! -vaig dir, feliç.
Tardariem un temps, però ho aconseguiriem.

Capítol 3: És estrany.

Quan vam arribar a casa la Lara estava força animada, jo en canvi estava més aviat preocupada, havia vist alguna cosa dolenta en aquell noi, però no n'estava segura del tot. Vaig deixar de pensar-hi i vaig parlar amb la Lara una bona estona.
L'endemà de bon matí va fer el que feia sempre i quan va arribar a l'institut, en Tom va saludar-la amb to d'allò més simpàtic, després va convidar-la a seure amb ell a l'hora de dinar, ella va aceptar. Van anar a classes i alhora de dinar va passar a buscar l'horroros dinar que la cuinera els havia preparat i va dirigir-se a la taula on hi seia en Tom, va seure al seu costat i el va saludar.
-Vols alguna cosa? -va preguntar de mala manera en Tom.
-Però... Tu m'has dit... -va intentar explicar-se la Lara, desconcertada per com la tractava en Tom.
-Deixa'm dinar tranquil! No vull que em molesti una pringada com tu. -va dir cridant de manera que tothom ho va sentir.
La Lara va marxar, va llançar el dinar a les escombreries i va tancar-se al lavabo. Jo per respecte no vaig entrar-hi. Totes les persones del menjador havien esclatat a riure.
-Lara?
-Deixa'm! -va dir ella enfadada.- Des que has aparegut tu que m'humilien més del que ho feien!
Vaig entrar, la Lara tenia tot el màquillatge escorregut per la cara i unes llagrimes li queien per la galta.
-Tranquilitzat.- vaig consolar-la.- Se'n penedira i et demanara perdo ben aviat.
-No ho crec pas això!
Al sonar el timbre la Lara va entrar a la classe esquivant les mirades curioses dels alumnes que tenien ganes de saber més informació del que havia passat a l'hora de dinar. Van fer la classe de tarda i a l'hora de plegar, de camí cap a casa seva en Tom va aturar-la.
-Que vols? -va dir sense mirar-lo.
-Perdona'm siusplau.
Jo li vaig dirigir una mirada com si digués <<Que no t'ho havia dit?>>, la Lara no li va contestar.
-Necessito que m'ajudis...- va dir ell molt fluixet.
-Ara em demanes ajuda?
-Necessito la teva ajuda.- va suplicar.- Escolta'm bé.
Va mirar banda i banda i la de sobte la seva expresió va assenyalar terror, al cap d'uns segons va canviar altre cop l'expressió, aquest cop va posar mirada gèlida i va cridar perquè ho sentis tothom:
-Escolta tia! Vols deixar de seguir-me, n'estic bastant cansat!
La Lara va quedar del tot desconcertada i va marxar cap a casa gairebé plorant, no va obrir la boca amb tot el que quedava de dia.

Capítol 2: Algunes coses dolentes... Però no totes.

Aquell dia va ser la primera vegada que vaig adonar-me que algú li feia cas, de fet la Carla, una noia que feia molt de temps que no parlava amb ella va acostar-s'hi i la va felicitar pel seu nou "look", però alguna cosa em va fer sospitar del seu to de veu:
-No la suporto! -va dir-me la Lara quan la Carla se'n havia anat.
-T'acaba de felicitar.-vaig dir, no gaire convençuda.
-Jo no n'estaria tan segura. Ha estat fent-me la vida impossible, no la puc aguantar. -va explicar-me.- Hi ha gat amagat aquí.
Jo ja savia tot allò, quan li va posar una aranya dins la motxilla quan tenien deu anys, quan li va tirar el iogurt que portava per esmorzar al seu nou vestit, quan la va convidar a una festa que no existia, quan li va tirar globos d'aigua al mig de l'hivern, quan va crear una campanya anti Lara i mil coses més; vaig pensar que potser tot allò li havia passat, però de seguida vaig adonar-me que m'equivocava.
M'en vaig adonar a l'hora de dinar, la cuinera havia fet puré d'alguna cosa rara i peix al forn, de postres batut de plàtan, una cosa asquerosa. Quan la Lara anava caminant cap a una taula buida amb el cap cot la Carla va  posar-l'hi el peu entremig de les cames i la va fer caure estesa a terra, li van quedar els cabells enganxosos de batut de platan i tot el menjar damunt la brusa. Tothom va esclatar a riure.
De sobte unes mans van engrapar-la i van fer-la aixecar del terra.
-Vés a rentar-te abans que les taques s'assquin.- va dir-li el noi que l'havia aixecat de terra donant-li un mocador.
Es deia Tom i era un noi alt i prim, els ulls foscos i els cabells castanys i curts. Tenia molts amics i era molt simpàtic.
Ella va fer que si amb el cap, tot seguit li va donar les gràcies timidament.
Va anar a rentar-se i quan va ser al lavabo va riure, era la primera vegada en molt de temps que la veia riure.
-Per què rius? Ja ho entenc! T'agrada en Tom!- vaig endevinar.
-No!- va mentir ella.
-Sóc la teva ombra. No ho diré pas!
-D'acord, d'acord.- va afirmar finalment ella.

Capítol 1: Hola, Lara.

Era de nit i la Lara s'acabava de posar dins al llit, a la seva cara s'hi mostrava tristesa, abans d'apagar la llum va observar la seva habitació: molt espaiosa, les parets i el sostre eren d'un color grissos, els armaris, estanteries i mobles eren de fusta. Hi havien uns pocs pósters de les estrelles, d'una finestra rodona al costat del seu llit en sortia la llum de la lluna plena.
Va apagar la llum i va descansar el cap sobre el coixí. Vaig comprovar que no podia dormir al veure com en la seva cara pàl·lida els seus ulls verds encara estaven oberts.
-Hola, Lara. -vaig dir en veure la seva tristesa.
-Qui ets!? -va dir sobresaltada mentres obria el llum.
Va observar la seva habitació amb el cor a mil per hora, sense veure'm.
-Surt d'allà on siguis!- va dir amb la veu tremolosa.- Trucaré a la policia!
-Sóc al teu costat.
Va girar-se en sec, però a la paret només hi havia la seva ombra.
-Qui ets? On ets? -va dir repetidament amb una mà al cap.
-Sóc la teva ombra.- aleshores vaig sortir de la paret i el meu cos va agafar volum.
No s'ho va creure, vaig necessitar tota la nit per fer-li veure que en realitat jo era la seva ombra. Al matí la Lara va agafar un jersei de coll alt negre i uns texans del mateix color per vestir-se.
-No m'agrada aquest jersei.- li vaig dir.
-I que vols que el posi?.- em va etzibar malhumorada.
-Això!- vaix dir somrient, assenyalant una brusa negre, una mica escotada.
Ella va fer que si amb el cap i se la va posar, a continuació va anar a esmorzar i després a dutxar-se.
-Et faras alguna cosa als cabells oi?
Ella va posar els ulls en blanc, jo vaig insistir-hi.
-De veritat! Fes alguna cosa, aquests cabells semblen una escombra!
Vaig haver de fer-li un pentinat amb acces de laca i espuma, però al final li va quedar prou bé; tot seguit li vaig fer posar brillantor de llavis i rimel.
Quan va arribar a l'institut havia canviat molt. Preocupada em va preguntar si em veurien.
-No! Ells em veuran només com una ombra qualsevol.- li vaig picar l'ullet.
Entenc que estigués preocupada, qualsevol persona que veies la meva figura s'espanataria: de fet només soc una ombra, un cos negre.